2 FONÈTICA

© ANDREU BELTRAN ZARAGOZÀ

El valencià al segle XVIII. Edició i estudi de textos administratius de les comarques del nord de Castelló

Societat Castellonenca de Cultura

Castelló de la Plana 1998

ISBN 84-86113-23-7

2

FONÈTICA

Després de la descripció i l'estudi detallats de la documentació, oferim de manera resumida, les conclusions sobre els trets fonètics més característics dels parlars del nord del País, juntament amb altres particularitats fonètiques que afecten un nombre reduït de paraules, que demostren el manteniment o la coexistència en els nostres textos de variants avui desaparegudes en els parlars de la zona, i la presència simultània de trets registrats en altres documents valencians, vius o no en l'actualitat.

A) Sobre els trets fonètics que caracteritzen actualment la zona estudiada

a) Les realitzacions despalatalitzades del fonema / /

En primer lloc, pel que fa a la despalatalització del fonema [ ], observem ja alguns exemples a finals del segle XVII i primer terç del XVIII en el document de Cinctorres, en què la grafia representa la palatal fricativa sorda, generalment a final de paraula.

En els textos de Benassal, els casos interpretables com a indicadors de despalatalització es concentren en l'escrit de Tomàs Molés de 1746 i es limiten a la forma verbal dividix, és a dir en posició final.

La visura de Tírig de 1817 és el document que aplega més exemples amb la grafia /s/ en lloc de la palatal, tant en posició intervocàlica com final.

Tanmateix tots els escrivans demostren que percebien els dos sons.

La situació en els segles estudiats, considerant que les grafies representen la realitat de la llengua parlada, no diferia gaire de l'actual. El matís lleugerament palatal que caracteritza algunes realitzacions del fonema /s/ ja permetia llavors, la confusió amb / / sobretot a final de mot.

Les grafies dels nostres escrivans, altrament, podrien interpretar-secom una manera d'escriure el so palatal d'acord amb l'ortografia castellana, llengua en la qual és ben estraya l'aparició d'una sobretot a final de paraula, atenent que els escrivans coneixien i estaven acostumats a llegir en aquell sistema gràfic. El fet de tractar-se d'exemples esporàdics, no sistemàtics, però, ens condueix a interpretar que ja al segle XVIII, la percepció de certes realitzacions dels fonemes /s/ i / / permetia confusions, en els parlars dels Ports i del Maestrat.

b) Les realitzacions del fonema /Z/

La segona singularitat fonètica actual que esmentàvem al principi d'aquest treball es referia a les diferents realitzacions del fonema /Z/.

L'anàlisi detallada de les grafies que representen aquest so, permeten interpretar l'existència de l'al·lòfon ioditzat en posició intervocàlica en un àmbit major que l'actual. En el segle XVII apareix a Culla, Xert i Vinaròs, i en el primer terç del segle XIX a Tírig, on les grafies que semblen representar-lo són més abundants.

Si considerem la realització ioditzada com el pas anterior a la realització fricativa, atenent a la situació actual, podem concloure que les localitats de l'Alt Maestrat arribaren al darrer estadi de l'evolució cap al segle XVIII, mentre que Tírig i el Baix Maestrat mantenen encara avui la situació del segle XVII.

c) La realització de /e/ a principi de paraula

Sobre la neutralització en [a] dels segment fonètics començats en e- a principi de mot seguida de n, m, s, i x, no trobem cap incidència gràfica que suggeresca tal pronúncia ni tan sols en els documents procedents de pobles on actualment es practica eixe canvi vocàlic.

Hem de concloure, doncs, que encara que el fenomen es donara en el registre parlat, no es considerava adequat, de manera conscient, per al registre escrit.

La zona que actualment no realitza la neutralització vocàlica, si atenem la situació geogràfica, podria explicar-se per una major relació amb Aragó. La qual cosa ens donaria, ja al segle XVIII, un situació semblant a l'actual.

d) La -r final de mot.

Pel que fa l'elisió de la [r] final sembla segur que s'elidia en contacte amb -s morfema de plural en tot el territori estudiat.

No obstant això, en altres contextos, hem de destacar la sistematicitat dels escrivans que inclouen, sense vacil·lar, la consonant, fins i tot en els més favorables a l'emmudiment. Només l'escrivà de la visura de Tírig a principis del segle passat, transgredeix la norma en comptades ocasions.

La notable absència d'exemples en els documents del segle XVII i XVIII ens fa platejar la hipòtesi del manteniment de la [r] final en una zona major que l'actual.

En cas d'existir una norma culta dels escrivans, que feia introduir en l'escriptura la consonant elidida en la llengua oral, aquesta s'hauria aplicat igualment sense vacil·lar en els plurals, en canvi comprovem que no és així.

Tampoc hem observat un nombre considerable de casos d'hipercorrecció en els ecrits que donarien suport a la hipòtesi de la pèrdua en la llengua oral. Destaquem el cas de presor que apareix al segle XVII a Peníscola i a Vinaròs, (però no a Xert ni a Culla). Aquelles localitats podien tenir en aquell temps, una situació semblant a la que actualment sobserva a Alcalà de Xivert, on s'articula la -r final en tots els contextos i també en aquest mot.

e) El grup consonàntic final [nt]

En tot el conjunt documental apareixen un bon nombre d'exemples amb elisió de la dental en el grup final nt. La major part dels escrivans, malgrat la voluntat de mantenir la tradició gràfica —com es pot observar en alguns casos d'incorporació de la dental per hipercorrecció— deixen constància de l'elisió que segurament es practicava en la llengua oral, tant en contacte amb la s morfema de plural,com en altres contextos.

En aquest aspecte, doncs, la situació era semblant a l'actual.

La constatació documental de l'elisió de la dental, suposa un element més a considerar a favor de la hipòtesi plantejada en l'apartat anterior sobre el manteniment de la la vibrant.

f) La realització del fonema [v]

Finalement l'altre tret fonètic que havíem apuntat com a característic de la llengua actual de la zona era la realització bilabial del fonema [v]. La documentació consultada ens ratifica la situació que es preveia a partir de les dades de les primeries del segle actual. Efectivament, els exemples de confusió v/b són poc nombrosos en els documents del segles XVII, XVIII i XIX i, en general, es tracta de mots que tradicionalment havien estat transcrits així.

Tot sembla apuntar que la distinció bilabial/ labiodental es mantenia durant el segle XVIII i a principis del segle XIX en la nostra zona.

B) Altres trets fonètics que afecten un nombre reduït de paraules.

a) Manteniment de variants arcaiques, algunes de les quals no han sobreviscut fins a l'actualitat:

· El mot péixer a Peníscola, mantingut actualment del dialecte oriental.

· Les fomes amb [e] tònica en els derivats de SANCTU que coexisteixen en posició proclítica i davant dels noms dels sants, amb les actuals amb a [a].

· Les paraules amb el diftong [ei] procedent del grup llatí ACT com guareit, feit (a Culla a finals del segle XVI, a Vilafamés a principis del segle XVII i a Xert a finals del segle XVII), juntament amb les formes amb el resultat simplificat [e] en plet (a mitjan segle XVIII en textos de Benassal), i del mot llet (a Peníscola a principis del mateix segle), són mostres d'un estat de variació, on es barrreja la norma escrita, i la realitat oral del parlar dels escrivans. A Benassal i altres pobles de l'Alt Maestrat es manté encara avui el diftong en lleit, guareit i pleit.

· Les variants amb [e] dels derivats verbals de venir i tenir que alternen amb les actuals amb [i]

· El mot païmentar sense [v] al segle XVIII i la variant noembre que alterna amb novembre.

· Les paraules segretament, sagristà, regoneixença amb oclusiva velar sonora [g] en posició intervocàlica o seguides de líquida que alternen amb les actuals.

b) Paraules que posteriorment han experimentat canvis fonètics en la zona

· La bilabial oclusiva [b] darrere d'oclusiva nasal [m] en la paraula també. Avui s'elideix en totes les localitats.

· El diftong [eu] en l'infinitiu veure en la primera meitat del segle XVIII.

· El diftong [we] en qüestió. Actualment a Benassal custió.

Algunes paraules mostren el final d'un procés de variació:

· Formes amb manteniment i simplificació del diftong [wa] en [o], com ara: quaresma i quaranta. Avui quaresma però coranta.

· El so geminat amb el simple en mots com batle, espatles en el segle XVII i XVIII. Actualment amb el so simple.

· Les formes del mot altre, amb manteniment de la lateral [l] i amb elisió, en els textos en el segle XVIII i principis del XIX; front al triomf de l'elisió de [l] en posició implosiva preconsonàntica en paraules com pam i om que encara presentaven algun cas de manteniment en els documents del segles anteriors.

· Les variants generals valencianes hui, huit, dihuit i huitanta coexisteixen amb (a)vui, vuit, dívuit i vuitanta en els textos del segle XVII i XVIII. Al s. XIX, en canvi triomfen, fins i tot en la documentació, les darreres, pròpies actualment de tota la zona estudiada.

c) La influència del castellà

· La variant amb diftong del nom propi Visiente registrada a Tírig a segle XIX, explicable per ultracorreció de l'escrivà diglòssic.

d) Divergències amb la situació actual

· Apareix la forma assagador amb [a] àtona en la segona síl·laba, en tots els textos del segle XVII i XVIII; front a la variant actual assegador amb [e] en tota la zona, que es documenta únicament en una nota de la visura de Tírig posterior a 1817.

e) Variants antigues, característiques del català occidental i registrades en altres textos valencians simultanis i anteriors, que perviuen actualment en els parlars estudiats

· L'obertura de [e] àtona en [a] en els derivats soterrar, terrossos.

· El tancament de [e] pretònica en [i], per l'efecte d'una articulació palatal en el context format per fricativa precedent, i nasal alveolar (gineral, giner), vibrant o bategant (Gironi) següents. Per les articulacions palatals precedent i següent amb intervenció simultània de la vocal tònica (lligir). El matís palatal de la consonant fricativa alveolar també promou casos de palatalització vocàlica (prosiguiran, sigüens, sigüent, prosiguint, siguixen, sins albarà). L'acció d'una consonant nasal velar (minjar, mingen). Assimilació davant de i tònica (Espirit Sant). En contacte amb vocal formant hiat per a augmentar el contrast perceptual entre les dues vocals en contacte(dililiniació), etc.

· L'alternança de les variants amb [a] janer, [e] gener i [i] giner.

· La simplificació del diftong [ei] en contacte amb palatal en paraules com sixanta.

· L'epèntesi de nasal davant de l'africada palatal en llotja localitzada a Peníscola a principis del s. XVIII.

· La palatalització de [s] davant oclusiva velar sorda en formes verbals incoatives.

· La variant dissimilada dimats llavors general en els textos valencians.

· Casos de tancament de [o] àtona en [u] en posició pretònica explicables per assimilació a la vocal tònica (cullir, cumplir,...), a la vora d'una labial (uberta, cuberta,...), afavorit per una consonant palatal o velar (recupilat, Juan,...).

· El pas de [n] a [d] per dissimilació anticipatòria de nasals en dingú.

· L'assimilació de [i] darrere de la palatal en relijó «religió».

f) Trets fonètics que s'observen actualment en alguns parlars valencians

· El tancament de [a] tònica de la paraula llàntia en [È] que es documenta a Cinctorres i Benassal en la primera meitat del segle XVIII.

· La realització africada palatal sonora [3] del mot setze registrada a Tírig a principis del segle XIX, i viva actualment en algunes localitats de la nostra zona.